La lletra petita
Tothom en parla,
si més no, tothom sap que existeix.
Quan la troben però, fan com que no la reconeixen, per no haver-la de llegir i adonar-se que en el fons, tot el que rebem és amb condicions.
La lletra petita m’hauria alertat de tot això, però l’amor és tan de cop i tan d’impuls que jo només el volia viure.
Aquesta angoixa, remor que forada, sóc una cala i em pren l’aire l’abisme.
Perquè hi és i el noto i és profund i xucla,
i el cor em batega tan ràpid que em descompto.
El cap es fa fosc, el coll es torna àcid,
la resposta són centenars de preguntes…
I tot és allà, succeint-se i empaitant-se.
El que vull i el que crec.
Se’ns ha florit tot
L’enyor és una paret buida.
Recordar-hi els marcs,
veure-hi les ombres i els traços dels pinzells.
Imaginar-hi els colors i que es dilueixin, tornant-se impersonals.
Cal estimar-lo també, l’enyor.
La foto és de la Carla Bertomeu. Mil gràcies!
NINA DE MIRAGUANO 