Vaivé

Barcelona em cau a sobre, tal qual. I no la nit o el seu cel. L’ombra dels edificis com una nova extremitat del meu cos. No me’n sé despendre del desig de pertànyer. Marxo o torno. Ho vaig decidint:

Sempre vull finestra,

m’agrada arronsar-hi el cap.

Al costat, connectada a mi

en neix una siamesa que és el reflex.

La percebo amb el meu mateix posat,

pensant i enviant-me les respostes.

 

Les dues som jo.

 

Darrera la finestra s’hi encadenen els arbres

com si es perseguissin,

i molt de blau, ferotge i tranquil.

No em cal gaire més,

nosaltres allunyant-nos i apropant-nos,

alhora.

 

Dual i simètric.

 

A fora tot segueix aparentment a lloc,

però aquí dins, s’hi bull tot,

i ho vull tot.

Sóc pintant cadascuna de les caselles,

marcant infinites respostes,

sortint de tots els marges.

 

I em falten fulls i mans.

Com els arbres d’abans,

les idees s’empaiten

i jo les dibuixo i les escric.

 

Em quedaria sempre aquí, a mig camí.

final color

Il·lustració d’Aina Caballeria 


Aquest és el poema que he escrit pel nou número de la revista del Cerap, “Lo Floc”. Ha estat un gust treballar tant conjuntament i fer néixer això entre les dues, partint d’una reflexió que compartim ja que tant l’Aina com jo aprofitem els viatges en tren del poble fins Barcelona per escriure i dibuixar. Moltes gràcies altre cop Aina! 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s