Viatge – poema musicat

El Silvio Álvarez i jo acabem d’encentar aquest projecte de poesia musicada. Viatge és el primer tema i vol poder teletransportar-vos. Esperem que us agradi molt, estem molt emocionats!

 

La música és de Silvio Álvarez, la foto de Marta Edeso i el poema i la veu són meus.

Viatge

Quin viatge.

Veure’t els ulls i saber-ne món.

Abans d’anar malament, tampoc anava tot tan bé.

 

Escolto al Vallvé i penso que potser sí,

que la vida ens allarga l’anhel,

i ens fa perdre aquesta desconeixença fantàstica.

 

No sé res i a vegades sento que m’agrada que sigui així,

tot i que la majoria del temps pensi el contrari.

Qui sap, qui sóc, i què en farem de tot això que desitgem,

o ens diem que ho volem, potser per voler alguna cosa.

 

Et miro i sé que em miro,

que aquest no-sé-què-sóc és jo.

Aquesta paraula escrita, que no sap

si vol ser al full. Així una mica… com jo.

 

I els records semblen enfilar-se sobre els cabells,

com globus que se’ns escapen quan els volen desar.

Perquè se n’han d’anar,

i no està escrit, ni ho diu ningú

però està bé que se’n vagin o que hi siguin sense que ho veiem.

 

Està bé.

 

El que érem, el que creia voler, el que necessitava saber.

Els dies aquells i els altres.

 

Penso que potser sí,

que res és tan important i alhora tot ho és molt.

poema-alba

El viatge el fem quan (el) pensem i aquest cal fer-lo escoltant “Pels dies bons”.

La imatge visual és de la Irene Font, moltes gràcies pel temps i pel talent!

Tot són flors

Sempre-creixes-amunt-pero-encara-mes-de-dins-cap-enfora.jpg

Plou i no vessen mai les torretes que et sostenen. Són tan fèrtils els pensaments que podries encadenar les idees com si teixissis fulles a les branques. Ets d’un color viu que enlluerna, engulls vida, i els pètals et dibuixen sanefes a la cara. El sol se’t queda dintre i l’explosiones, i aquesta escalfor ho traspassa tot, fins i tot, el temps.

Ets com els arbres que s’aixopluguen, vius als núvols i construeixes paisatges preciosos. Amunt i cap enfora.

https://open.spotify.com/track/1hmDsnhtabIjJPur68pu5Z

14218261_706737982822595_617838030_n.jpgLes fotos i el collage són de la Irene Font Peradejordi. Tirar això endavant amb tu ha estat un regal, que sigui el primer de molts! Seguiu-la a les xarxes, fa coses precioses, és talent pur!  Instagram / http://www.peradejordi.net

Vaivé

Barcelona em cau a sobre, tal qual. I no la nit o el seu cel. L’ombra dels edificis com una nova extremitat del meu cos. No me’n sé despendre del desig de pertànyer. Marxo o torno. Ho vaig decidint:

Sempre vull finestra,

m’agrada arronsar-hi el cap.

Al costat, connectada a mi

en neix una siamesa que és el reflex.

La percebo amb el meu mateix posat,

pensant i enviant-me les respostes.

 

Les dues som jo.

 

Darrera la finestra s’hi encadenen els arbres

com si es perseguissin,

i molt de blau, ferotge i tranquil.

No em cal gaire més,

nosaltres allunyant-nos i apropant-nos,

alhora.

 

Dual i simètric.

 

A fora tot segueix aparentment a lloc,

però aquí dins, s’hi bull tot,

i ho vull tot.

Sóc pintant cadascuna de les caselles,

marcant infinites respostes,

sortint de tots els marges.

 

I em falten fulls i mans.

Com els arbres d’abans,

les idees s’empaiten

i jo les dibuixo i les escric.

 

Em quedaria sempre aquí, a mig camí.

final color

Il·lustració d’Aina Caballeria 


Aquest és el poema que he escrit pel nou número de la revista del Cerap, “Lo Floc”. Ha estat un gust treballar tant conjuntament i fer néixer això entre les dues, partint d’una reflexió que compartim ja que tant l’Aina com jo aprofitem els viatges en tren del poble fins Barcelona per escriure i dibuixar. Moltes gràcies altre cop Aina! 

Procura mantenir algun desig incomplert

Que el llit es converteixi en un mar esbarriat
i els llençols en veles de paper d’arròs
i se t’endugui un aeri oceà de peixos alats
i llagostes d’ales d’aigua
i que després,
sentint el vertigen de ser gota d’aigua freda de pluja
caiguis i et facis amiga dels calabotins
i us passeu el que queda de nit xarrant
i mirant les estrelles des de sota l’aigua…

nina2a

L’Aina escolta Nina de Miraguano i amb cura dibuixa sobre mi tot allò que s’imagina en sentir-la. Anar construint això amb tu i amb la Carla és un regal, i avui volia dir-vos-ho. Moltes gràcies artistes! I a vosaltres, seguiu-les, que elles no són de les que fan la veu trista per telèfon i són primavera i pareixen pels ulls i són com són i qui em fan ser i el desig que vol sense saber què vol ens xiscla a cau d’orella:

https://www.facebook.com/ainacaballeriaillustration/

https://www.facebook.com/mylittlebluesky/?fref=ts

 

 

Me’ls vull beure

Els ulls com armaris de dolços closos,

el desig de conèixer.

 

Sense veure-hi

sé d’altres parts i busco braços

com qui demana veritat.

 

No hi ha manera d’entendre

que sovint tot és

una qüestió de perspectiva.

 

Ull.gif

Te’ls vull veure 

Les il·lustracions són d’Aina Caballeria.

Sant Jordi és Roig (III)

 

L’amor ni s’explica ni s’entén, ni tan sols s’escriu
i mira que ho intentem.

 

Però l’amor és un mitjà
i l’amor es queda al paper també,
i es de totes maneres i n’hi ha per tothom.

Tan de bo el trobis entre els versos i et saludi en llegir-lo.

29fee5ad30a5086aca63d987c039645e

Que punxi i que curi. 

Sentir-ho fort.

La foto és de la Carla Bertomeu.