Som antagònics, cadascun dels vèrtexs.
Sovint em reconec còmplice del truc,
evitant l’encert i el punt en comú.
Fent veure que tot el que existeix entre nosaltres
és espai, i res més.
Però a vegades el compàs es tensa,
i som capaços de dibuixar una circumferència perfecta.
Aleshores els vèrtexs s’apropen i ho celebren.
Ni el desig. Allà no existeix, no em frena.
Aquí a la terra, però,
acostar-me a tu és aquesta lluita,
contra la ciència i la física.
Sempre é(t)s lluny quan vinc a buscar-te.
Il·lustració de Carla Cànovas
Que punyent.
Quan la ingenuïtat descobreix la veritat.
Xoc frontal.
Realitat visceral.
El que passa de veritat mentre tu penses
què
podria haver passat.
El camí de les mans és el poemari amb el qual vaig guanyar el primer premi Joves.Lit en la modalitat de poesia. En compartiré una mostra conjuntament amb les il·lustracions que ha fet la Carla Cànovas i us proposaré música per escoltar mentre ho llegiu. Espero que us agradi i que us inspiri!
Es tracta de resseguir-se les emocions vena avall, fins als dits i cap al pit. Escriure sobre escriure i que la paradoxa es completi en el text:
Acceptar els mots
Que caigui l’aigua com paraules,
mullar-nos d’això que ens fa feliços o ens fa mal,
i sentir-nos-les nostres.
Dutxar-nos i acceptar-nos,
que llisqui pel cos el que no ens atrevim a dir
i desaparegui per sempre.
Que quedem sols i molls, sense excuses, ni complexes, ni mentides.
Amb les mans obertes.
Sense esperar res, i alhora desitjant-ho tot.
Una nit, fa dos anys, no podia dormir perquè tenia una melodia al cap. Em vaig llevar i vaig gravar-la en un audio improvisant la lletra. Va sortir sense pensar i ho vaig voler compartir amb el Silvio Álvarez. Ell em va tornar l’audio amb piano, guitarra i cors de fons: n’havia fet una cançó. Ens vam dir que la gravaríem bé, que ho faríem gran perquè ens semblava autèntic i que voldríem compartir-ho amb més gent.
Avui la publiquem i és el punt de partida d’un projecte que va més enllà de la música, perquè inclou diferents artistes que en fan la seva interpretació, ben aviat us en podrem ensenyar més. La fotografia és de la Marta Edeso, l’il·lustració de la Carla Cànovas, la música i la veu del Silvio Álvarez i la lletra i la veu són meves.
La Ferida és honesta i ens la trobem quan fem qualsevol cosa, ens identifica, perquè tot el que ens passa és important i és un aprenentatge. Esperem que us curi molt.
El Silvio Álvarez i jo acabem d’encentar aquest projecte de poesia musicada. Viatge és el primer tema i vol poder teletransportar-vos. Esperem que us agradi molt, estem molt emocionats!
La música és de Silvio Álvarez, la foto de Marta Edeso i el poema i la veu són meus.
Quin viatge.
Veure’t els ulls i saber-ne món.
Abans d’anar malament, tampoc anava tot tan bé.
Escolto al Vallvé i penso que potser sí,
que la vida ens allarga l’anhel,
i ens fa perdre aquesta desconeixença fantàstica.
No sé res i a vegades sento que m’agrada que sigui així,
tot i que la majoria del temps pensi el contrari.
Qui sap, qui sóc, i què en farem de tot això que desitgem,
o ens diem que ho volem, potser per voler alguna cosa.
Et miro i sé que em miro,
que aquest no-sé-què-sóc és jo.
Aquesta paraula escrita, que no sap
si vol ser al full. Així una mica… com jo.
I els records semblen enfilar-se sobre els cabells,
com globus que se’ns escapen quan els volen desar.
Perquè se n’han d’anar,
i no està escrit, ni ho diu ningú
però està bé que se’n vagin o que hi siguin sense que ho veiem.
Està bé.
El que érem, el que creia voler, el que necessitava saber.
Els dies aquells i els altres.
Penso que potser sí,
que res és tan important i alhora tot ho és molt.
El viatge el fem quan (el) pensem i aquest cal fer-lo escoltant “Pels dies bons”.
La imatge visual és de la Irene Font, moltes gràcies pel temps i pel talent!
Plou i no vessen mai les torretes que et sostenen. Són tan fèrtils els pensaments que podries encadenar les idees com si teixissis fulles a les branques. Ets d’un color viu que enlluerna, engulls vida, i els pètals et dibuixen sanefes a la cara. El sol se’t queda dintre i l’explosiones, i aquesta escalfor ho traspassa tot, fins i tot, el temps.
Ets com els arbres que s’aixopluguen, vius als núvols i construeixes paisatges preciosos. Amunt i cap enfora.
https://open.spotify.com/track/1hmDsnhtabIjJPur68pu5Z
Les fotos i el collage són de la Irene Font Peradejordi. Tirar això endavant amb tu ha estat un regal, que sigui el primer de molts! Seguiu-la a les xarxes, fa coses precioses, és talent pur! Instagram / http://www.peradejordi.net
Barcelona em cau a sobre, tal qual. I no la nit o el seu cel. L’ombra dels edificis com una nova extremitat del meu cos. No me’n sé despendre del desig de pertànyer. Marxo o torno. Ho vaig decidint:
Sempre vull finestra,
m’agrada arronsar-hi el cap.
Al costat, connectada a mi
en neix una siamesa que és el reflex.
La percebo amb el meu mateix posat,
pensant i enviant-me les respostes.
Les dues som jo.
Darrera la finestra s’hi encadenen els arbres
com si es perseguissin,
i molt de blau, ferotge i tranquil.
No em cal gaire més,
nosaltres allunyant-nos i apropant-nos,
alhora.
Dual i simètric.
A fora tot segueix aparentment a lloc,
però aquí dins, s’hi bull tot,
i ho vull tot.
Sóc pintant cadascuna de les caselles,
marcant infinites respostes,
sortint de tots els marges.
I em falten fulls i mans.
Com els arbres d’abans,
les idees s’empaiten
i jo les dibuixo i les escric.
Em quedaria sempre aquí, a mig camí.
Il·lustració d’Aina Caballeria
Aquest és el poema que he escrit pel nou número de la revista del Cerap, «Lo Floc». Ha estat un gust treballar tant conjuntament i fer néixer això entre les dues, partint d’una reflexió que compartim ja que tant l’Aina com jo aprofitem els viatges en tren del poble fins Barcelona per escriure i dibuixar. Moltes gràcies altre cop Aina!
Que el llit es converteixi en un mar esbarriat
i els llençols en veles de paper d’arròs
i se t’endugui un aeri oceà de peixos alats
i llagostes d’ales d’aigua
i que després,
sentint el vertigen de ser gota d’aigua freda de pluja
caiguis i et facis amiga dels calabotins
i us passeu el que queda de nit xarrant
i mirant les estrelles des de sota l’aigua…
L’Aina escolta Nina de Miraguano i amb cura dibuixa sobre mi tot allò que s’imagina en sentir-la. Anar construint això amb tu i amb la Carla és un regal, i avui volia dir-vos-ho. Moltes gràcies artistes! I a vosaltres, seguiu-les, que elles no són de les que fan la veu trista per telèfon i són primavera i pareixen pels ulls i són com són i qui em fan ser i el desig que vol sense saber què vol ens xiscla a cau d’orella:
https://www.facebook.com/ainacaballeriaillustration/
https://www.facebook.com/mylittlebluesky/?fref=ts
NINA DE MIRAGUANO 